Ohhhh novament vida al carrer

 

Quin goig veure infants acompanyats d'adults ben riallers al carrer! Des de casa veig el parc central i quina sorpresa veure'l amb força gent amunt i avall. No m'he pogut estar de saludar un pare jove amb una nena que anava amb bicicleta davant de casa. Quina felicitat poder tornar a la normalitat després de passar 45 dies confinades (les que ho hem fet bé).  
Si som assenyades, totes podrem sortir el proper dissabte. De moment només infants fins els 14 anys acompanyats d'una persona adulta. Sembla ser que moltes s'han passat, han sortit fotos i ni mascaretes ni guardant la distància recomanada. Aiiii que en som de ruques, brètols, pocassoltes...!
A veure si ens carregarem 45 dies i hem de tornar enrere! Millor que m'equivoqui i totes i tot torni a la normalitat. Massa persones ho estan passant ben magre aturant-se l'economia bruscament per la pandèmia que estem patint. 

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/14-salut/1780371-el-govern-demana-no-abaixar-la-guardia-per-no-perdre-allo-aconseguit-amb-l-esforc-del-confinament.html

Aniversari de l'Eva i meu, confinades

 
Donades les circumstàncies hem fet la celebració dels aniversaris per video conferència. Sincerament m'he emocionat, he gaudit molt podent veure'ns totes  plegades. L'Eva ha fet pastís i crema catalana amb les espelmes corresponents. Ai que bé va la tecnològia en aquestes ocasions! 
No podem deixar-nos portar pels sentiments, la situació és dura. Veure la família i, especialment el nét i la néta, i no poder fer-los petons i abraçades ai quin pal! Millor pensar que aquest malson passarà aviat i tot serà un record, un mal record.
El Carlos ha fet "una tarta de Santiago" bona, bona. Ha repetit les espelmes. Les que toquen les posarem quan celebrem els aniversaris de veritat. 

"Las chicas yeye" després de 12 anys i mig

 
Com passa el temps! Sempre dic que millor que passi ràpid. Quan van maldades és terriblement lent. Abans d'ahir, 30 de març, va fer un any que la Chus, dona del germà del meu marit, va fer el traspàs. Vaig escriure unes paraules per al dia del seu funeral i finalment no es van poder llegir. Per tal de recordar-la vaig enviar l'escrit als seus fills. Vaig intentar trobar el video on sortíem  però no va haver forma. Ara síiiii! El tinc al primer bloc i encara ric. Segur que també rieu quan el mireu. Com plou... no passa res!

https://www.youtube.com/watch?v=FVGH11gWvRg&gl=MX

                                  

Per a la Chus 31-3-19

Hola Chus, m'hagués agradat ser aquí per donar-te l'últim adéu. El nostre nét, Arnau em necessita.

Només unes paraules, que ara deu estar llegint algú, per tal de recordar bons moments.

Les dues hem estat cunyades dels nostres marits. Ser filles úniques ha fet que el nostre lligam fos alguna cosa més. En una ocasió em vas dir: “no quiero perder la familia” Crec que hem fet els possibles per a què això no passés.

No ens hem vist sempre que ens ha vingut de gust, les circumstàncies no ens ho han permès. Sí que hem parlat força per telèfon compartint el que la vida ens deparava, esforçant-nos per animar-nos i tirar endavant.

T'agradava que et digués que t'assemblaves a la Norma Duval, jo i les meves manies de trobar semblances. Reiem d'allò més revivint la nit de discoteca ballant sense parar imitant que netejàvem vidres i aquell any de festa major de Barà quan vam participar al karaoke cantant i ballant “La chica yeyé”. El vam pujar al youtube.

Diuen que la mort és una porta a una altra dimensió. Jo m'ho crec, em conforma. Quan em toqui fer el traspàs, alliberades de les complicacions d'aquesta punyetera vida, ens retrobarem i tornarem a riure, a ballar, a sentir-nos felices de debò. Petonets, besitos.

La tita Jariantes, com m'anomena la Carla.

Entrem a la primavera del 2020

 

La natura no entèn de virus, sortosament, i continua el seu camí com cada any transformant prats i jardins, després d'un fred hivern,

en un paradís ple de flors i colors de tota mena. 
Aquesta primavera és diferent, molt diferent de les anteriors. Suposo que som moltes les persones que encara no podem pair el que ens passa. Tot plegat sembla un malson. Un malson del qual voldríem despertar i no ho podem fer. Portem una setmana, des del 13 de març, en estat d'alarma, confinats a casa com en una d'aquellas pel·lis de ciència-ficció que mai m'han agradat i procuro no veure. Em transmeten una sensació incòmoda, desagradable que em neguiteja massa. I degut al coronavirus que s'ha estés per tot el món, ara ens toca ser protagonistes d'una d'aquestes pel·lis tan esgarrifoses per a mi. 
Som afortunats de viure en una caseta, de tenir espai, flors... Deu ser molt angoixant haver d'estar confinats en apartaments petits. 
Tenir cura de les flors sempre m'ha permés superar el fet d'haver d'estar massa hores a casa degut a la Sensibilitat Química Múltiple. Les maleïdes olors del carrer em superen. Deixo aquí les flors de casa. Tant de bo passi aviat aquest episodi, deixi de morir gent i es trobi el medicament, vacuna que ens permeti seguir endavant. A la Xina, on tot es va iniçiar, comencen a revifar. Si fem les coses com cal: no sortir de casa, rentar-nos sovint les mans... segur que també ho farem. Que la sort ens acompanyi i endavant!!
Veure per video-trucada la família, especialment l'Arnau i la Mar quina meravella!!  

https://www.redaccionmedica.com/secciones/sanidad-hoy/coronavirus-que-es-como-se-transmite-que-precauciones-se-deben-tomar-1244 

https://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/infok-26022020/video/6032280/

    https://www.rtve.es/noticias/20200321/mapa-mundial-del-coronavirus/1998143.shtml

Tornem a ser avis!!!

Olé tornem a ser avis! I la tendresa m'envaeix cada cop que veig el cosset petitó, preciós, meravellós de la nostra néta. Ahir la Mar va fer un meset i com n'està de bonica, espavilada! Et segueix amb la mirada, t'escolta, riu... Dia a dia aprèn, ens fascina amb les seves descobertes i ens encandilem mirant-la, sense poder treure-li la vista. Només ens falta babejar. Ai com som les àvies i avis! 
Avui, bé ahir, hem dinat junts i he pogut tenir-la una estoneta. Per primer cop s'ha adormit a la meva espatlla. Intentava que els pares mengessin tranquils i he dit d'agafar-la. Ha protestat una micona però finalment he aconseguit que s'adormís acaronant-la, movent-la i cantant una cançoneta que he inventat en aquell moment. Les mirades que he rebut m'han fet sentir d'allò millor i l'escalfor del seu cosset m'han traslladat al paradís d'aquesta terra. La gana l'ha despertat i apa a mamar de nou. La barra lliure, com diu la seva mare, sempre a la seva disposició. Va néixer gran 3,720k i 52cm i com es porta rebé de seguida la veurem feta una doneta. Com em dirà? L'Arnau encara em diu tata i m'encanta. Ella que em digui com vulgui i si vol tata, perfecte!!   

Festes nadalenques 2019

"...les festes se'n van, deixeu-les anar que ja tornaran" El meu pare cantava aquesta nadala. I és ben cert, se'n van i tornen cada cop més ràpidament. Aquest és el primer any que la mama ja no està amb nosaltres i la trobem massa a faltar. Ella ens feia ballar, ens animava a moure l'esquelet. Ara el sofà guanya la partida i de ballar res de res.                                                                   

Com procurem fer aquestes vacances, ahir ens vam trobar amb la Teresa. mentre la mirava vaig somriure pensant com hem canviat. Les dues érem morenes, amb pocs recursos econòmics. Miràvem d'estalviar treballant a l'estiu de monitores, fent ninots de roba, classes particulars... Les dues vam acabar Magisteri i vam poder accedir a la feina que ens ha permés tenir una vida millor que la dels nostres pares. Les dues filles úniques, hem tingut un fill i una filla, dos néts (la Mar ha de néixer, sa mare ja ha complert) I les dues hem perdut la mare amb uns mesos de diferència. Cada cop que ens veiem ens emocionem recordant el temps que fa que dura la nostra amistat. Ara som rosses de pot per tal que les canes es vegin menys i tot i que els anys se'ns posen a sobre, ens trobem ben conservades i no parem de dir-nos floretes. La Teresa diu que com ens veiem sovint no ens adonem que ja ens fem velles. Sempre com ara, dic jo per mantenir l'optimisme. 

Ens va agradar força la Fira de Nadal del Port. Fa unes setmanes vam pujar a la nòria, 22 minuts magnífics penjats per veure Barcelona des del cel. I l'arbre... quina xulada des de dins! Els marits es va quedar asseguts mirant el mar. Nosaltres com quan érem adolescents, vam xalar d'allò més mentre canviaven les tonalitats dels llums. La Pça de S.Jaume, la Pça Catalunya, Les Rambles... El dinar i berenar bo, bo, bo. Fins la propera que esperem il·lusionades .