Anhel

Dir que el títol me'l va suggerir la Vivian a l'acabar jo de llegir el poema a la reunió de les Rates (grup de Torredembarra) Va mirar-me amb una carona molt tendra i va exclamar: aiii quin anhel! I apa vaig pensar, ja tinc el títol!

Dir també que l'he musicat i m'ho passo pipa cantant-lo i tocant notes i acords al piano o a l'orgue a ritme de sweet! (Desitjo que no plogui massa!)

Anhel


Mai veuré el color dels teus ulls
Ni el teu somriure dolç de mel
Mai sentiré el teu alé
Ni les teves mans al meu cos

Ets amb mi sense ser
Il·luminant la meva foscor
Omplint el meu present
De projectes i d’il·lusions

Mai veuré el color dels teus ulls
Ni escoltaré la teva veu
Mai caminarem junts
Ni ens abraçarà el mateix vent

Ets amb mi de dia i de nit
Arrapat a la meva pell
Alimentant el meu esperit
Teixint de colors el meu món


Mai veuré el color dels teus ulls
Només en somnis et veig
Mai dormirem plegats
Ni jugarem amb les ones del mar


Àngels 7-7-09

Al meu primer bloc hi ha altres poemes:
http://donang3.wordpress.com/

Presentació llibre Estimar-me, per què no? 28-5-09

A l'altre bloc http://donang3.wordpress.com/ vaig posar com descarregar gratis el meu llibre. Deixo l'enllaç:

http://www.joescric.com/publica/comunidad/obra.aspx?cod=7140

Si algú no ho aconsegueix puc fer-li jo la descàrrega fent-me arribar el seu correu a la meva adreça:
donang4@gmail donang4@yahoo.es

Presentació: Gràcies un altre cop per la vostra presència i gràcies a Dones.com, per haver pensat en el meu treball i poder estar avui aquí amb totes i tots vosaltres. (Dia Internacional de la Salud de les Dones 28-5-09)

Com ha dit l’Alicia, em dic Mª Àngels Espeig i Juangran i vaig néixer fa 55 anys a Lleida capital, petita i més en aquells temps, però capital. L’anomenen La Terra Ferma i penso en aquesta paraula quan la vida em porta moments durs. Faltaven uns mesos per fer 14 anys quan vam venir a viure a Barcelona i després al casar-me, vam venir a la Mancomunitat de Ciutat Badia, com es deia aleshores. Des de llavors, fa ja 33 anys que sóc veïna de Barberà del Vallès doncs el carrer on vivíem pertanyia a Barberà.
La paraula escriptora em sembla massa, encara que segons la definició escriptor o escriptora és la persona que escriu però ja sabem que quan anomenen a algú escriptor o escriptora s’entén que és un personatge amb qualitats especials, facilitat d’expressió i comunicació. Per aquesta raó prefereixo dir que sóc una veïna més de Barberà que ha sentit la necessitat d’expressar, d’alliberar-se i comunicar unes inquietuds i vivències. Segurament llegides poden interessar, arribar i ajudar al lector tal com explico al pròleg del llibre, que és un article que em van publicar a la revista La Sínia de Torredembarra.
La veritat que escriure ho he fet força, especialment des de ben petita la frase callaré en clase. Encara em veig asseguda a la tarima de la senyoreta escrivint molt de pressa aquestes paraules. I és que és cert, quan em trobo bé sóc força xerrameca i gaudeixo molt fent-la petar.

Deu fer ben bé 30 anys que vaig començar a anotar el que em passava per tal d’esbrinar quina era la raó i poder evitar recaure doncs cada cop que havia d’agafar la baixa a l’escola em desesperava més i més. Vaig començar a trobar-me malament després de patir una mena de febres tifoides als 18 anys. Teòricament em van provocar la fm.
Després la Lola, una bona amiga afectada també de fm, em va animar a participar en el concurs Mercè Rodoreda de Molins de Rei on vaig enviar un petit resum del llibre i més tard també ella em va tornar a animar per presentar-me al Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell. La veritat que em va anar bé per tal d’acabar la novel·la doncs no hi havia forma de poder finalitzar-la ja que sempre em semblava que podia millorar-la, que potser deia massa coses o me’n deixava o potser, vés a saber, se’m feia difícil desprendre’m del treball.

-M’ha mogut a escriure:

La necessitat de col·laborar en la difusió de les malalties fm, fatiga crònica i Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple. Totes 3 tenen molt en comú.

Tancar ferides i expressar per escrit les veritats molestes que en general no es volen escoltar ni saber.
I també tancar boques que parlen amb massa facilitat de les persones afectades, sortim al carrer quan ens trobem bé però no ens veuen quan ens hem de quedar recluïdes a casa.

He volgut treure a la llum com ens sentim els éssers que les patim, com ens fa sentir de malament la gent que no ens entén i com agraïm també que ens facin un lloc, ens recolzin, ens respectin i intentin comprendre’ns.

- Aquest treball ha estat possible per una sèrie de circumstàncies:

1- Aconseguir una invalidesa total l’any 2000 per depressió. Les radiografies i ressonàncies de les 5 discopaties, l’artrosis generalitzada, el dolor i esgotament no van significar res. Tots dos cops que vaig anar al Tribunal Mèdic em van derivar al psiquiatre.
 
2-El fet de trobar finalment després de passar un calvari anant de metge en metge, en l’ozonoteràpia un gran alleugerament del dolor invalidant que m’afectava. L’ozó és un potent inmunoestimulant, desactivador del dolor i antiinflamatori. Sabem que el dolor t’anul·la i és impossible desenvolupar correctament cap activitat.

3- Em sento molt afortunada d’haver conegut el Joan Tortosa, el meu professor de ioga, als 39 anys quan vaig decidir dedicar un temps per a mi. Vam connectar de seguida i ell em va transmetre conceptes que m’han ajudat molt per formar-me com a persona.

4- També, gracies a la Manoli -Emma, com l’agrada que l’anomenin- vaig començar a participar en cursos i xerrades que organitzava el Departament de la Dona i els he trobat més que interessants. Dir que el meu primer escrit a la premsa, va ser a la revista de Barberà per tal de donar a conèixer i agrair l’existència d’aquests cursos tan necessaris per a totes.

5- Disposar d’un ordinador portàtil i poder escriure estirada a la chaise long com anomeno el meu sofà envoltat de coixins, cosa que m’ha permès poder escriure hores i hores.

6- Conèixer força gent que explicava el mateix que jo als diferents grups d’afectats on he anat i també per internet.

He volgut parlar per aquelles i aquells que no ho poden fer degut a la seva situació, falta de temps o altres motius. Hem de saber que massa gent nega la seva malaltia per por de perdre el treball, parella, amics i fins i tot la família. Per por, a ser titllades de maniàtiques, mentideres, sapròfites, gandules, ximpletes...
La frase que em va dir la M. Carmen “Les paraules no salven però el silenci condemna” m’anima a escriure a la premsa per tal d’aportar el meu granet de sorra i fer saber que no estem conformes amb la manera com som tractades.
S’han escrit força llibres sobre el tema. N’he comprat i llegit de la biblioteca i per internet però crec que escrit en forma novel·lada és el primer. M’ha semblat que amb un argument era més senzill, menys depriment, entendre què signifiquen aquestes malalties.


- Personatges:
Com he dit abans, he parlat amb força gent afectada i em baso en ella quan creo els personatges de la novel·la on barrejo realitat i ficció. La Carme posa veu, representa un col·lectiu de persones, majoritàriament dones, no oblidem que també hi ha homes teòricament afectats d’aquestes dolències.
La Carme s’enfronta a la solitud que li provoca la malaltia i aconsegueix transformar el silenci trobant el seu propi món i realitzant el seu viatge interior. Es troba a si mateixa amb les seves veritats ocultes i les seves raons. Desperta de l’anestèsia sota la qual ha viscut durant molts anys i pren consciència de la seva individualitat. Entén, al formar-se com a persona, que ha d’ocupar el seu propi espai i no pas el dels altres (marit, fills, pares...) i que és ella qui ha de dirigir la seva pròpia vida. Se n’adona de què la força és en ella mateixa i que pot sortir de les xarxes que l’atrapen i aconseguir objectius si creu en ella.
Es Torna egoista positiva i sorda selectiva. Intenta estar bé amb ella, posar-se en primer lloc, demanar ajut quan el necessita.

El més important no és l’actitud del seu marit ni del seu nou amor, és el procés intern i el canvi que és capaç d’experimentar confiant en què les coses es poden fer realitat utilitzant el poder de la ment i reconeixent la importància de l’autoestima.

Per desgracia hi ha moltes Carmes, molts Maxs, molts Josus que representen el poc que ens entenen les persones “normals”, d’aquesta societat injusta on vivim i que no accepta les que són “diferents” i les exclou massa sovint.

Dic teòricament perquè ben bé no se sap si són ben diagnosticades. Sembla ser que tot ve del sistema nerviós. Amb les investigacions de l’Hospital del Mar s’ha comprovat que la fm és real doncs es pot provar que tenim la musculatura afectada i amb una resonància cerebral que patim dolor. A mi m’ha semblat recuperar la meva dignitat i que podem anar amb el cap ben alt. Som malalts orgànics. Per aquesta raó vaig escriure a la premsa i em sento orgullosa per totes les afectades que l’hagin publicat en un munt de diaris i revistes i fins i tot com article destacat. He deixat fotocòpies per si algú encara no el té.

El no dir un nom concret de poblacions ha estat perquè conec gent de diferents poblacions al Vallès que tenen el seu lloc, el seu paradís personal prop del mar a la costa Daurada.
Cap escriptor pot negar que escriu vivències personals. Ningú pot descriure, crec, situacions viscudes igual que les imaginades. S’han de viure les situacions. La història s’escriu en primera persona i crec que res pot igualar-la.

No pretenc ser, considerar-me exemple de res, però sí vull transmetre què m’ha anat bé, què m’ha funcionat per seguir endavant i no acabar fent un disbarat com per desgràcia està passant.
Ho resumiria principalment amb el títol del llibre: estimar-me, per què no? Crec que aquí hi ha la gran solució.
He intentant, espero haver-ho aconseguit, escriure un cant a la vida, donar esperances. És impossible tirar endavant si no ens estimem i estimar-nos consisteix en acceptar-nos, valorar-nos, formar-nos, tenir una bona autoestima, pensar que la força és en un mateix, lluitar per fer-nos un lloc, exigir que ens el facin, que ens tinguin en compte, que ens respectin i acceptin tal com som amb dies bons i amb uns altres de no tan bons. Passar de comentaris negatius. Fins que no aconseguim això és impossible que millorem. Costa eh? No es senzill però es pot aconseguir us ho ben asseguro.
Una dieta adequada, fer exercici, assistir a cursos, xerrades, intentar fer vida social, no tancar-nos amb les nostres cabòries, buscar solucions cultivant el nostre propi jardí, guarnint la nostra ànima, en lloc d’esperar que algú ens porti flors. (és bonica aquesta frase oi? Sóc una copiona)
No sentir-nos culpables, ningú ha elegit trobar-se malament. Compartir alegries i també penes, obrir-nos a la vida tal com som, segur que trobarem persones com nosaltres. Valorar-nos segons el nostre propi criteri i no deixar de lluitar utilitzant les nostres energies. Fer com fa la Carme per aconseguir sortir endavant.

Dir que he dedicat aquest treball a les persones que com la Carme són sotmeses dolçament, amorosament, sense gairebé adonar-se’n. Desitjo que com ella prenguin la decisió de formar-se, valorar-se i estimar-se. Que tinguin il·lusions i entenguin que la vida és un bonic joc que s’ha d’aprofitar i val la pena gaudir.
Dono les gràcies a tots, familiars i amics reals i virtuals que amb les seves experiències i ajut han col·laborat a fer realitat aquest llibre.

I per acabar recordar la frase d’Oscar Wilde “ Enamora’t de tu mateix, mateixa, i tindràs un romanç per a tota la vida”. Moltes gràcies per la vostra atenció.

Ah! He portat, imitant la Carme, llavors de flors. Qui vulgui pot agafar-ne.




-------------------------------------------------------------------------------------------------
Hola, com va això? Us envio l’activitat programada per al proper dijous dia 28, tal com consta a l’agenda cultural del mes de maig de Barberà del Vallès:

18h Torre d’en Gorgs.
Dia Internacional de la Salut de les Dones. CAFÈ- TERTÚLIA amb la presentació del llibre “Estimar-me, per què no? A càrrec d’Àngels Espeig i Juangran, veïna de Barberà del Vallès. No hi haurà venda del llibre, ja que està penjat a Internet. Organitza: Associació per a la Igualtat Dones.com.

M’agradaria molt comptar amb la vostra presència per tal de què aportéssiu, si us ve de gust, la vostra opinió. Feu-me saber si heu rebut aquest correu. Cuideu-vos, petonets,

àngels

Poema taller poesia eròtica

Endormiscada penso en tu
I un sospir profund i alhora enyoradís
Trenca el silenci de la nit

Tot seguit un munt d’imatges nostres
Acaronant-nos, estimant-nos

Accelera, excita els batecs del meu cor

Sobtadament el so metàl·lic
De la clau giravoltant el pany
Em torna a la realitat

T’apropes i suaument, lentament
Talment com un vent càlid xiuxiueges:

Estimada ja sóc amb tu

Àngels 22-8-08

Com va això?

Com ja sabeu alguns, habitualment escric o em passejo posant notícies i correus que trobo interessants, en el bloc que vaig obrir aviat farà 3 anys.

www.spaces.msn.com/oasis44

He pensat d'utilitzar aquest per als escrits personals. A veure si me'n surto perquè tants blocs , correus i d'altres històries... mare meva quin emboliccccc!