Ahir diumenge, 25 de febrer, va ser un dia bonic. Després d'uns dies força neguitosos, em vaig sentir fluir. Va ser com si finalment la peça del trencaclosques de la vida que mai no encaixa, ho fes.
L'Arnau tenia un control d'esmaixades i voldrà que el Carles l'ajudés a repassar els continguts. Van estar ells dos molt de temps treballant de debò a la cuina. L'Eva va poder descansar adormida al sofà. La Mel i jo volem passejar pel parc. Com la Mel només va voler arribar al carrer de dalt, la vaig deixar al porxo i jo vaig fer el passeig programat. Quan vaig tornar vaig rebre festes i més festes i intens de mossegar-me els dits de les mans. Per tal de no molestar les altres ens vam quedar al porxo gaudint de la posta de sol rondinant-nos al baldador mentre la Mel tornava a intentar mossegar-me els dets. Com li agrada tenir-los a la boca! Tinc perquè un dia els prengui per una saltxixa i la mordada serà... Millor que no passi. M'encanta estar amb la Mel, tenir-la a sobre com quan l'Arnau i la Mar eren petitons. Finalment la Mel, cantant-li cançons i grontxant-la es va adormir i... tot fluia. La sensació serà màgica, els éssers que més estimo a casa. No necessitava res més per tocar el cel, sentir-me feliç. Vaig felicitar l'Arnau perquè s'ho mereixia. Li vaig dir que em fes una abraçada i... ho va fer! Encara no m'ho crec! Com s'arriben a estimar els néts i nétes! I la Mel, la néta peluda.😁
Recordo quan érem com l'Eva il Oriol i com gaudia la iaia Gilda quan ens reuniem tota la família. Veure fills, fills, néts, néts continu posant l'accent tot iq ara ja no cal és una maravella per a les mars. Avui l'Arnau està amb el seu pare i l'hem trobat a faltar força.
