Estic mal acostumada, escrit que envio a la premsa, escrit que se'm publica i en diaris de força tirada. En canvi aquest només l'han publicat a premsa local. M'ha arribat que al restaurant que faig referència, s'hi troba sovint un grup polític poc evolucionat. Bé aquí teniu l'escrit enviat el 12-9-14:
No ens deixem menysprear, posem
límits.
Em considero una persona tolerant,
conciliadora, educada, però no permeto que se'm prengui per
traidora. La màxima “Que la prudència no ens faci traidors”
hauríem de tenir-la ben present en els temps que vivim. M'explico:
Després de l'emoció viscuda
participant des de les tres de la tarda a la trobada del Procés
Constituent i seguidament a la be baixa, veient gent amb moltes
dificultats fent pinya per demostrar el nostre desig a tot el món,
vam voler celebrar la nostra Diada de Catalunya sopant en un dels més
anomenats restaurants del Port Olímpic. El cansanci acumulat es
mereixa una estona de repòs i satisfacció. Però...vam començar
malament demanant si podien canviar el canal de la tele per veure com
havia anat la manifestació. L'encarregat ho va fer a petició del
cambrer amb poc gust. Es veu que voler veure la nostra televisió és
una cosa estranya. Al sortir les imatges de la manifestació, una
parella del nostre costat, va preguntar en anglès quanta gent es
calculava que hi havia participat. Veient el posat burleta, despectiu
de l'encarregat, em vaig avançar dient one million and half, milió
i mig vaig dir dirigint-me a l'encarregat. Ell continuant amb el seu
mal humor va dir que un milió i mig sent set milions i mig a
Catalunya no era res. I per acabar-ho d'adobar ve un altre personatge
(encarregat del restaurant també, hi ha molts cambrers i encarregats
al local) i diu: esos de la manifestación son 4 niñatos. És fàcil
imaginar la meva reacció. Tinc l'esquena malament i el dolor punyent
era res comparat amb el dolor sentimental que em produïen aquells
empleats menyspreant-nos amb els seus comentaris. Vam demanar el
compte i que no ens portessin el segon plat. I vaig caure en la seva
trampa perdent l'oremus, perdent la tranquil·litat i dient el que
penso: si no estimeu Catalunya marxeu perquè jo no hi veig ningú
lligat amb cap cadena i massa gent ha donat la vida pel nostre país.
Viure en un país que no s'estima trastoca a qualsevol. Un altre
encarregat d'origen oriental parlant un català perfecte, es va
disculpar insistint en què acabéssim de sopar i li ho vam agrair. A
la parella anglesa vaig explicar el que havia passat disculpant-me
per la què havia muntat, per haver caigut en la provocació dels de
sempre. Entenien perfectament la meva postura, també havien estat a
la manifestació i van assegurar que acabarem aconseguint ser
independents. L'amanida em va caure malament però si no hagués dit
res segur que hagués estat pitjor. Casualment el restaurant té el
nom d'una capital castellana, curiós si més no. De gent
impresentable n'hi ha arreu i força vegades confonen les bones
maneres en debilitat i sincerament n'estic farta. Sé que no n'hem de
fer cas però de cap manera i menys en un establiment de restauració
hem de deixar que ens avassallin per ser i sentir-nos catalans i
catalanes.
Diarielmonicdetorredembarra.
