Ohhhh novament vida al carrer

 

Quin goig veure infants acompanyats d'adults ben riallers al carrer! Des de casa veig el parc central i quina sorpresa veure'l amb força gent amunt i avall. No m'he pogut estar de saludar un pare jove amb una nena que anava amb bicicleta davant de casa. Quina felicitat poder tornar a la normalitat després de passar 45 dies confinades (les que ho hem fet bé).  
Si som assenyades, totes podrem sortir el proper dissabte. De moment només infants fins els 14 anys acompanyats d'una persona adulta. Sembla ser que moltes s'han passat, han sortit fotos i ni mascaretes ni guardant la distància recomanada. Aiiii que en som de ruques, brètols, pocassoltes...!
A veure si ens carregarem 45 dies i hem de tornar enrere! Millor que m'equivoqui i totes i tot torni a la normalitat. Massa persones ho estan passant ben magre aturant-se l'economia bruscament per la pandèmia que estem patint. 

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/14-salut/1780371-el-govern-demana-no-abaixar-la-guardia-per-no-perdre-allo-aconseguit-amb-l-esforc-del-confinament.html

Aniversari de l'Eva i meu, confinades

 
Donades les circumstàncies hem fet la celebració dels aniversaris per video conferència. Sincerament m'he emocionat, he gaudit molt podent veure'ns totes  plegades. L'Eva ha fet pastís i crema catalana amb les espelmes corresponents. Ai que bé va la tecnològia en aquestes ocasions! 
No podem deixar-nos portar pels sentiments, la situació és dura. Veure la família i, especialment el nét i la néta, i no poder fer-los petons i abraçades ai quin pal! Millor pensar que aquest malson passarà aviat i tot serà un record, un mal record.
El Carlos ha fet "una tarta de Santiago" bona, bona. Ha repetit les espelmes. Les que toquen les posarem quan celebrem els aniversaris de veritat. 

"Las chicas yeye" després de 12 anys i mig

 
Com passa el temps! Sempre dic que millor que passi ràpid. Quan van maldades és terriblement lent. Abans d'ahir, 30 de març, va fer un any que la Chus, dona del germà del meu marit, va fer el traspàs. Vaig escriure unes paraules per al dia del seu funeral i finalment no es van poder llegir. Per tal de recordar-la vaig enviar l'escrit als seus fills. Vaig intentar trobar el video on sortíem  però no va haver forma. Ara síiiii! El tinc al primer bloc i encara ric. Segur que també rieu quan el mireu. Com plou... no passa res!

https://www.youtube.com/watch?v=FVGH11gWvRg&gl=MX

                                  

Per a la Chus 31-3-19

Hola Chus, m'hagués agradat ser aquí per donar-te l'últim adéu. El nostre nét, Arnau em necessita.

Només unes paraules, que ara deu estar llegint algú, per tal de recordar bons moments.

Les dues hem estat cunyades dels nostres marits. Ser filles úniques ha fet que el nostre lligam fos alguna cosa més. En una ocasió em vas dir: “no quiero perder la familia” Crec que hem fet els possibles per a què això no passés.

No ens hem vist sempre que ens ha vingut de gust, les circumstàncies no ens ho han permès. Sí que hem parlat força per telèfon compartint el que la vida ens deparava, esforçant-nos per animar-nos i tirar endavant.

T'agradava que et digués que t'assemblaves a la Norma Duval, jo i les meves manies de trobar semblances. Reiem d'allò més revivint la nit de discoteca ballant sense parar imitant que netejàvem vidres i aquell any de festa major de Barà quan vam participar al karaoke cantant i ballant “La chica yeyé”. El vam pujar al youtube.

Diuen que la mort és una porta a una altra dimensió. Jo m'ho crec, em conforma. Quan em toqui fer el traspàs, alliberades de les complicacions d'aquesta punyetera vida, ens retrobarem i tornarem a riure, a ballar, a sentir-nos felices de debò. Petonets, besitos.

La tita Jariantes, com m'anomena la Carla.