dilluns, 27 de febrer de 2017

La normalitat (del Weekand de Sabadell)

Resultat d'imatges de weekand sabadell

LA NORMALITAT

“No pots ser com tothom?” diu una mare al seu fill petit. I el nen es pregunta què vol dir com tothom. I la mare no només li està parlant de normativitat, d'ordre, d'acceptació, sinó d'incomoditat, de vergonya, d'expectatives (no ets com voldria que fossis). Perquè la raresa incomoda, desorienta, ens fa perdre el referent que havíem après i que forma part d'una majoria. Perquè parteix d'un acte de comparació, del nosaltres en relació als altres. Quins són els límits dels “bons” comportaments? D'allò que és apropiat. I més enllà, quins són els límits de la lucidesa?. Quan una persona segueix els patrons de conducta establerts és acceptada i acollida pel seu entorn, diu la periodista Irene Orce, i continua, fins i tot es considera que la salut mental consisteix en adaptar-se als paràmetres convencionals d'una societat sense importar si aquesta està sana o malalta. Bona setmana!

Cada setmana rebo el weekand de Sabadell, fa anys m'hi vaig subscriure. Sempre encapçalen la informació amb un tema que trobo força interessant. Deixo aquí el d'aquesta setmana, no voldria oblidar-lo. Reconec que ser diferent és massa difícil però satisfactori alhora. No ens deixem portar pel ramat, que ningú permeti fer trontollar els seus bons valors, les bones conductes que ens fan ser persones. La societat, el món és massa important, no callem. La bona gent som (modèstia a part) molts. De nosaltres depén la societat que desitgem. Posem de la nostra part, cadascú com pugui, per aconseguir-ho. Us desitjo també bona setmana, cuideu-vos, petonets.  

Comentari que he deixat al meu facebook després de compartir-hi aquesta entrada:
Sóc així i em costa callar. I sincerament a la meva edat no em dóna la gana de canviar. Un dia em trencaran la cara, sort en tinc del meu "Josetxu el vasco" el bodyguard que em protegeix amb cara de dir apa ja la torna a muntar aquesta! Sé molt bé que hi ha massa persones impresentables, agressives (segurament amb un munt de problemes que els niguetegen) i escoltar els comentaris poc agradables d'una dona d'edat, petita i poca cosa, els representa un acte dur de pair, increïble i aiii! ataquen com si d'un ring de boxa es tractés.
El dissabte a l'entrar al restaurant on volíem dinar la imatge que vaig veure em va descol·locar , un nadó al mig de la parella que vaig suposar eren els seus pares fumant tots dos i vaig dir: mare meva, pobra criatura, quins pares tan irresponsables. El tio (el pare, suposo) va comentar alguna cosa i tot seguit va entrar fet una fera cridant que la irresponsable era jo metiéndome en sus cosas, métase en las suyas i... El meu marit al mig dels dos i jo no callava, els drets del nadó eren cosa meva, ella (era una nena, anava de color rosa) no podia reclamar-los. Al restaurant hi havia tres empleats, cap d'ells va dir res, cap va mostrar interès, es van esfumar. 
Potser un dia el pare i la mare reflexionaran, opinaran que aquella dona un xic diferent, rareta, tenia una mica de raó. Aquesta reflexió me l'ha fet una bona amiga. Em coneix, segurament volia ajudar-me, escoltar-me, conformar-me. Ai, us contaré la pròxima que suposo no tardarà en passar-me. Sort que surto poc de casa i al pas que anem acabaré per no sortir. Quin món mésssss no sé ni com anomenar-lo. Cuideu-vos, petonets. .      

divendres, 3 de febrer de 2017

Arxivat el cas CREA de la Universitat de Barcelona


 Resultat d'imatges de universitat de barcelona    Resultat d'imatges de universitat de barcelona  

Com malauradament massa sovint acostuma passar, Goliat torna a sortir vencedor fent-se evident la injustícia de la Justícia. Amb l'esperança de què un dia David pugui demostrar la realitat continuem treballant. No ens faran callar. Qui té la veritat és lliure. 
"Les paraules no salven però el silenci condemna"

http://afectadoscrea.org/es/comunicado-de-redune-sobre-crea/