dilluns, 10 de març del 2014

Vivir es fácil con los ojos cerrados. David Trueba

Sincerament em costa anar al cinema. Tot i que ja hauria d'haver oblidat l'atac de pànic que em va donar en un cinema fa temps, temps, encara ho recordo i sovint m'agovio quan les pel·lis són estranyes, complicades, sorolloses, de mal gust, etc, etc.  A més a més el meu marit acostuma a fer de les seves si la pel·li no és mínimament interessant: s'adorm, ronca, jo vinga donar-li amb el colze, ell diu que no dorm, jo que sí, ens enfadem i la muntem.
I també per acabar-ho d'adobar gairebé sempre la persona que tinc darrere estira les cames, dóna cops a la butaca i, i, i. Suposo que enteneu per quins motius em costa anar al cinema, oi? 
Vaig prometre a una persona molt especial que aniria a veure la pel·li que ha guanyat tants "Goyas" No dic qui és perquè no us ho creureu, direu que m'ho invento, que estic tronada... Com patia pensant que potser el meu marit faria de les seves, no voldria venir, apa quina pel·li...
Un cop arribats al cinema només quedaven dues butaques, una a la primera fila i una altra a l'última. Ell va anar a la primera i jo a l'última. Mentre duri la pel·li estarem bé, vaig pensar. Jo callaré (m'encanta interactuar amb els protagonistes i el marejo) i ell si vol dormir, ja s'ho farà. Doncs... acaba la pel·li i el meu maridet vinga aplaudir i no parava de dir: qué película más agradable, ver estas pelis sí que vale la pena , es magnífica! I vinga repertir-ho. Aiiiii que bé! 
Jo penso el mateix és tendra, amable, barreja dramatisme i comedia de meravella, rius, plores. L'accent català del noiet queda molt bé sabent que la seva mare és catalana, els renecs catalans són una bona pensada, el pa amb tomàquet igual. Quina emoció quan Antonio, el profe, aconsegueix el seu somni (vaig plorar ai!) I quan destrossa el camp de tomàquets... En fi no conto res més que ja m'estic passant. No us la perdeu  perquè el David Trueba, els protagonistes són així com la vida. Pots trobar-te qualsevol dia un d'aquests personatges al teu costat i adonar-te'n que les bones persones existeixen. Sí, sortosament encara existeixen.
Gràcies, felicitats David has fet una pel·li de les que em perden, m'agraden, m'embolcallen, em fan sentir bé, oblidar-me dels meus mals, dels atacs de pànic, em fan agrair estar viva. I penso tornar al cinema, fins i tot m'hagués quedat a veure-la un altre cop, a repetir la dolça història real que va viure un professor fa uns quants anys. Bonic homenatge als profes a qui costa entendre el món dels adults (molt cert aquest comentari). Quan estrenes la pròxima?
http://www.filmaffinity.com/es/film300397.html