Comencem a revifar.

 

Encara no puc cantar victòria però lentament vaig estant milloreta. He de confessar que les he passat ben magres, el Carlos també pero ell no va haver d'estar ingressat. Ai mare quines coses... A l'abril vaig fer setanta anys. una xifra ben assenyalada i vaig pensar que ho havíem de celebrar com cal. Amb el tractament que he fet per a la Sensibilitat Química Múltiple online he, havia millorat força. Em vaig fer il·lusions i vaig pensar que anar de creuer entrava en les meves possibilitats. I... la vam ben cagar. Vam començar el dimarts 14 de juny el desitjat viatge plens d'espectativess, ganes de (a la tercera) poder arribar a Madeira però no va anar així. Gairebé totes les persones vam començar a trobar-nos malament: refredades, mal de coll, afonia, molta tos. Segurament vam passar un covid. Vaig preguntar a un cambrer si passava sovint posar-se malalta tanta gent. I va respondre: no señora, en este viaje alguien ha traido la peste. Ai quina por! La peste actual pot ser ben bé el covid. Bé, tot forma part del passat i un fet més per aprendre. Recordar que el Clinadil, medicació que ja prenia la meva mare per al vertigen, ha sigut la que finalment m ha guarit. Ni el Dogmatil, ni el Serc, ni el Dizinel em van fer res. I recordar també aquest poema que vaig escriure anys enrere:

GAUDEIX

No hem de ser esclaus 

Del nostre passat

Presoners del que ens pugui

Deparar el futur.

L'important és el present

Gaudir d'aquest instant

No et deixis vèncer mai

Estima i deixa't estimar.

GAUDEIX !!

Ahhhh donar gràcies per haver trobat un metge internista que creu en la Sensibilitat Química Múltiple, fibromiàlgia, fatiga crònica... Li he regalat el meu llibre, segur que entendrà com de malament ho passem les afectades. L'anterior internista em va enviar a passeig dient q no existeix res d això. Estava massa fotudeta aquell dia. No vaig poder dir res. Arribar a casa i descansar era l'únic que volia. 

Recordant el que diu la Louise Hay, he volgut compensar aquests dies i obligar-me a passar bones estones. Sense massa ganes vaig anar al dinar de la sortida que va fer l Eva al Delta de l Ebre. Ho vam passar d allò millor. El dinar fantàstic i la companyia magnífica. Quines persones més encantadores! No van parar de felicitar me per la filla que tinc. Aiiii com em vaig posar de grassa. Bé això és un dir, m he aprimat força. Sort que el Carlos em portava fruita i entrepans de pernil a la clínica. El menjar... no me l podia empassar ni amb aigua. L Eva va voler q em posés el vestit rosa de la torna boda. Encara em va i és tan bonic! El barret a joc el vaig voler rentar i s ha encongit massa. L he deixat per guarnir. A la Mar tot l agrada (s assembla a una que jo sé) i tot s ho vol emportar a casa seva. Els papis no ho volen però ella els convenç i se surt amb la seva. Segurament el barret, quan el vegi, canviarà de domicili. 

Després de dinar vam parar a Altafulla poble, abans d arribar a Torred. Aconsellada per un matrimoni francès, vaig entrar al castell. Hi havia un noi força agradable, marit de l hereva dels Comtes de Romanones i els Tamarit. Em va deixar passar i fer fotos i jo em vaig sentir fenomenal amb el meu glamour augmentat pel vestit rosa, sabent que parlava amb hereus de comtes. 😁 El castell té quatre-cents anys, una meravella molt costosa de mantenir. 

I per acabar el dia, vaig decidir fer me trenetes. Sí trenetes ho heu llegit bé. Aiiiii quin mal!!! I van ser q u a t r e! Ohhhhh l Aida vinga estirar i jo vinga apartar me. De poc arribo a terra. Em va dir de posar me cinta, vaig elegir la de color rosa. Així ja no em posaré metxes roses (poquetes) com havia pensat. L Eva quan em va veure, mona ella, va dir que semblava "la bruja Avería". Reconec q té raó. Mai més me n faré com tampoc em faré blanquejament de les dents. Mare meva! Un altre "martirio chino cochino". No entenc com vaig oblidar l anunci de la grossa que feien a tv3. Quan el feien tancava la tele. No podia suportar la imatge d aquell pobre home amb la boca ben oberta pel ferro q li posaven. I apa després me l van posar a mi. Ohhhh però com m havia de pensar que blanquejar era allò.

El dia 2 de juliol vam anar als Jardins del Teatre Nacional amb la Teresa i el Joan. Molt xuli la música de Momi Maiga i el seu grup. Poder sortir de casa, tot i el mareig, una agradable experiència. El Carlos em feia foto amb el cartell de l acte i una dona em diu:

Que és vostè la senyora de l anunci de tv3? Com diu? No, no faig cap anunci. I a quin anunci es refereix? Li vaig repetir. I res no vaig aconseguir saber ho. Desitjo que no es referís a la tronada del Don piso. També tanco la tele quan la veig. 

No em deixa posar fotos. En posaré quan pugui... 😉😉