Diada Nacional de Catalunya 2024. Tornem als carrers!

Lluitem plegats fins la Independència.

Satisfeta de poder participar a la manifestació d'aquest any convocada per les Entitats Independentistes de Catalunya. Com cada any l'emoció envaeix a les participants de totes les edats i condicions en alguns casos ben extremes (persones molt grans, amb croses, en cadires de rodes...) I dol que d'altres, sense cap problema, elegeixin quedar-se a casa i que les altres els facin la feina. 

https://www.ara.cat/politica/segueix-directe-tots-actes-diada-2024_6_5136049.html

https://diada.assemblea.cat/

Comencem a revifar.

 

Encara no puc cantar victòria però lentament vaig estant milloreta. He de confessar que els he passat ben magres, el Carlos també però ell no va haver d'estar ingressat. Ai mare quines coses... A l'abril vaig fer setanta anys. una xifra ben assenyalada i vaig pensar que ho havíem de celebrar com cal. Amb el tractament que he fet per a la Sensibilitat Química Múltiple online he, havia millorat força. Em vaig fer il·lusions i vaig pensar que anar de creuer entrava a les meves possibilitats. I... la cagarem. Començarem el dimarts 14 de juny el desitjat viatge plens d'espectativess, ganes de (a la tercera) poder arribar a Madeira però no va anar així. Gairebé totes les persones va començar a trobar-nos malament: refredats, mal de coll, afonia, molta tos. Segurament passarem un còvid. Vaig preguntar a un cambrer si passava sovint emmalaltir tanta gent. I va respondre: no senyora, en aquest viatge algú ha portat la pesta. Ai quina por! La pesta actual pot ser ben bé el covid. Bé, tot forma part del passat i un fet més per aprendre. Recordar que el Clinadil, medicació que ja prenia la meva mare pel vertigen, ha estat la que finalment m'ha guarit. Ni el Dogmatil, ni el Serc, ni el Dizinel no em van fer res. I recordar també aquest poema que vaig escriure anys enrere:

GAUDEIX

No hem de ser esclaus 

Del nostre passat

Presoners del que ens pugui

Deparar el futur.

L'important és el present

Gaudir d'aquest instant

No et deixis vèncer mai

Estima i deixa't estimar.

GAUDEIX !!

Ahhhh donar gràcies per haver trobat un metge internista que creu en la Sensibilitat Química Múltiple, fibromiàlgia, fatiga crònica... Li he regalat el meu llibre, segur que entendrà com dur ho passem les afectades. L'anterior internista em va enviar a passeig dient que no hi ha res d'això. Aquell dia estava massa fotudeta. No podia dir res. Arribar a casa i descansar era l'únic que volia. 

Recordant el que diu la Louise Hay, he volgut compensar aquests dies i obligar-me a passar bones estones. Sense massa ganes vam anar al dinar de la sortida que va fer l'Eva al Delta de l'Ebre. Ho vam passar d'allò millor. 'he aprimat força. Sort que el Carles em portava fruita i bocadells de pernil a la clínica. 

L'Eva va voler q em posés el vestit rosa de la tornaboda. Encara em va i és tan bonic! El barret a joc el vaig voler rentar i s'ha encongit massa. L'he deixat per guarnir. A la Mar tot l'agrada (s'assembla a una que jo sé) i tot s'ho vol emportar a casa. Els papis no ho volen però ella els convenç i se surt amb la seva. Segurament el barret, quan el vegi, canviarà de domicili. 

Després de dinar anam a Altafulla poble, abans d'arribar a Torred. Aconsellada per un matrimoni francès, vaig entrar al castell. passar i fer fotos i jo em sentí fenomenal amb el meu glamur augmentat pel vestit rosa, sabent que parlava amb hereus de comtes 😁 El castell té quatre-cents anys, una meravella molt costosa de mantenir. 

I per acabar el dia, vaig decidir fer-me trenets. Sí trenets ho heu llegit bé. Aiiiii quin mal!!! I van ser quatre! Ohhhhh l'Aida vinga estirar i jo vinga apartar-me. De poc arribo a terra. Em va dir de posar-me cinta, vaig triar la de color rosa. Així ja no em posaré mexes roses (poquets) com havia pensat. L'Eva quan em va veure, mona ella, va dir que semblava “la bruixa Avaria”. Reconec q et raó. Mai més em faré com tampoc no em faré blanquejament dels dents. Mare meva! Un altre "martiri xinès cochino". No entenc com vaig oblidar l' anunci de la grossa que feien a tv3. Quan el feien tancava la tele. No podia suportar la imatge d'aquell pobre home amb la boca ben oberta pel ferro que hi posaven. I després me'l posaran a mi. Ohhhh però com m'havia de pensar que blanquejar era allò.

El dia 2 de juliol vam anar als Jardins del Teatre Nacional amb la Teresa i el Joan. Molt xuli la música de Momi Maiga i el seu grup. Poder sortir de casa, malgrat el mareig, una experiència agradable. El Carles em feia foto amb el cartell de l'acte i una dona em diu:

Què és la senyora de l'anunci de TV3? Com diu? No, no faig cap anunci. I a quin anunci es refereix? Li repetiré. I res no aconseguia saber-ho. Desitjo que no es refereixi a la tronada del Do pis. També tanco la tele quan la veig. 

No em deixa fer fotos. Els posaré quan pugui... 😉😉

Una tarda per recordar

Ahir diumenge, 25 de febrer, va ser un dia bonic. Després d'uns dies força neguitosos, em vaig sentir fluir. Va ser com si finalment la peça del trencaclosques de la vida que mai no encaixa, ho fes. 

L'Arnau tenia un control d'esmaixades i voldrà que el Carles l'ajudés a repassar els continguts. Van estar ells dos molt de temps treballant de debò a la cuina. L'Eva va poder descansar adormida al sofà. La Mel i jo volem passejar pel parc. Com la Mel només va voler arribar al carrer de dalt, la vaig deixar al porxo i jo vaig fer el passeig programat. Quan vaig tornar vaig rebre festes i més festes i intens de mossegar-me els dits de les mans. Per tal de no molestar les altres ens vam quedar al porxo gaudint de la posta de sol rondinant-nos al baldador mentre la Mel tornava a intentar mossegar-me els dets. Com li agrada tenir-los a la boca! Tinc perquè un dia els prengui per una saltxixa i la mordada serà... Millor que no passi. M'encanta estar amb la Mel, tenir-la a sobre com quan l'Arnau i la Mar eren petitons. Finalment la Mel, cantant-li cançons i grontxant-la es va adormir i... tot fluia. La sensació serà màgica, els éssers que més estimo a casa. No necessitava res més per tocar el cel, sentir-me feliç. Vaig felicitar l'Arnau perquè s'ho mereixia. Li vaig dir que em fes una abraçada i... ho va fer! Encara no m'ho crec! Com s'arriben a estimar els néts i nétes! I la Mel, la néta peluda.😁  

 

I una altra tarda per recordar L'Oriol i la Mar vénen a dinar il'Eva i la Mel també. La Mar i la Mel s'han fet molt amigues i quin goig veure la Mar rient pels descosits. L'Eval ha banyat a la matí i sembla una boleta de cotofluix. L'altre dia pensava que només els humans podem riure i els animals s'expressen movent la cola com fa la Mel. I lamiendo t'i volent ql agafis. Ai quin cacau muntem quan la Mar i la Mel estan junts! Ens equivoquem i acabem dient Mer i Mal. 

Recordo quan érem com l'Eva il Oriol i com gaudia la iaia Gilda quan ens reuniem tota la família. Veure fills, fills, néts, néts continu posant l'accent tot iq ara ja no cal és una maravella per a les mars. Avui l'Arnau està amb el seu pare i l'hem trobat a faltar força.

/.Passejant pel passeig vora mar I

La Mar fa 4 anyets 9-1-2024 i la Mel 1 any que està amb nosaltres

Acabem les festes nadalenques celebrant l'aniversari de la Mar. Regals i més regals per a la petitona de la família.

Ahir, dijous 11 va fer 1 any que la Mel és un membre més de la família. Es fa estimar molt i es força bona. Només s'ha menjat un tros de sabatilla de l'Eva, de fusta per aguantar la porta del despatx, juga trencant papers que posem a terra per a què hi faci pis o caca. El més greu trencar l'aparell de la boca de l'Arnau. El van deixar on ella el podia agafar fàcilment. Segons va dir la dentista les mascotes adoren aquesta mena d'aparells. Més d'un cop ha entrat a l'hort i ufffff com el destrossa! Intenta mossegar-te els dits quan els té dins la seva boca i esgarrapa també. Ho fa jugant però fa mal.