Quina raó l'Oriol Mitjà! Ahir mentre llegia la notícia vaig tenir un presentiment i al vespre després q el Carlos anés al metge es va fer realitat. Vaig utilitzar un test q teníem a casa i... Estem tots dos confinats.
Només demano poder passar el procès a casa. Pensar que el fet de contagiar-nos és inevitable. Totes acabarem contagiades.
El dissabte, dia de Sant Jordi, vam dinar amb fill, filles, nét i néta a un restaurant. Em moria de ganes de trobar-nos. Gaudeixo mooolt amb les ocurrències de l'Arnau i la Mar. I s'estimen tan! La Mar no para de cridar el seu cosí. I ell gaudeix sentint-se el gran. De vegades també fent-la enfadar.
Si no hi haguéssim anat, si... si... penso i torno a pensar. La vida és així, com diu l'Arnau (no sé de qui ho ha copiat). Posa una careta de nen revellit quan ho diu ben seriós. Sí, sempre "cosetes" per a no avorrir-nos. Covid, problemes de tota mena, més de dos mesos de guerra... I relaxar-nos massa aviat traient-nos la mascareta. Jo tinc clar que me la torno a posar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada